Per millorar els nostres serveis, emprem cookies amb finalitats estadístiques. Si continues navegant, entenem que acceptes que n'utilitzem.
Pots ampliar la informació en la Política de Privacitat.
Accepto

Les nostres arrels prehistòria i història antiga del Vallès Oriental

Dr. Ignasi Cantarell i Fontcuberta



El present treball és, en gran part, un resum del llibre "Granollers a l’Antiguitat" del nostre bon amic i gran arqueòleg granollerí Josep Estrada i Garriga, a qui agraïm la seva autorització per a utilitzar-lo.


Montmeló, 1 de setembre de 2001


P.D. Abans de publicar-lo, ens assabentem de la irreparable pèrdua d’aquest insigne vallesà. Descansi en pau.



PREHISTÒRIA I HISTÒRIA ANTIGA DEL VALLÈS ORIENTAL


El Vallès Oriental s’estén per les terres de la depressió situada entre les muntanyes de les serralades litoral i prelitoral catalanes, les seves vessants i terrasses al·luvials.


La vall del riu Mogent enllaça amb la de la Tordera que la comunica amb les terres de La Selva, i la del Congost amb la plana de Vic. De la confluència de totes dues, neix, a Montmeló, el riu Besòs que ens porta directament al mar i Barcelona, mentre que per Sant Cugat i la meitat inferior del riu Anoia ens facilita l’accés al Penedès, el sud del país català i tot el llevant i sud espanyols.


És, a grans trets, el traçat de la mítica "via Hercúlea", feta després una realitat històrica que, pel llevant de la península ibèrica, unia Gades (Cadis) amb Roma passant pel sud de França.


El curs dels rius ha estat, de sempre, la via preferentment utilitzada per les migracions humanes i el comerç. I ho és encara ara.


La comunicació del sud i llevant peninsulars amb França i la resta d’Europa tenia el seu pas obligat pel Vallès Oriental, com a més planer i directe. Això no exclou altres vies secundàries.



EL CLIMA


El Vallès Oriental, com la resta del planeta en l’època quaternària, mentre s’anava poblant la terra per les diferents branques de l’arbre genealògic humà, ha sofert grans variacions climàtiques degudes al períodes glacials que no varen tenir aquí la intensitat de les zones situades més al nord.


Afecten plenament a l’home del Paleolític i perduren fins la transició al Neolític, 10.000 a.C., en el que es suavitza i queda un clima més benigne atlàntic, influenciat, també, per la proximitat del Mediterrani, però amb força oscil·lacions.



LA VEGETACIÓ


La vegetació que cobreix el Vallès Oriental, quan hi arriben els primers caçadors - recol·lectors, forma bàsicament un bosc d’alzines i roures, amb els corresponents prats i matolls. Els verns, salzes i pollancres creixen vora els rius.


Els pins, ara tan abundosos, sembla que varen ser introduïts per l’home, mentre que d’altres ens diuen que les coníferes eren abundants a l’alta muntanya.



LA FÀUNA


La gran varietat d’espècies animals provinents de l’època càlida terciària són desplaçats pels grans freds i apareixen espècies pròpies de les zones nòrdiques, mamut, ….


Entre les restes de fauna que s’han identificat en els hàbitats humans hi ha el bou, el cavall, el cérvol, la cabra i el conill, i fora d’aquí el mamut. Aquestes espècies, sobre tot les més grans, no serien les habitualment més consumides per la dificultat en caçar-les.


Normalment, a més dels fruits i arrels del bosc, menjarien tota mena de cucs, formigues, granotes, llangardaixos, serps, ...


Les troballes varien molt d’acord amb el lloc i època, donada la gran duració d’aquest període.



L’HOME


- EL PALEOLÍTIC


El Paleolític, període de la pedra antiga, pedra tallada, té una llanguíssima duració, centenars de milers d’anys, durant els quals es van anar succeint els diferents tipus evolutius de l’arbre genealògic humà.


Formaren petits grups nòmades que s’alimentaven de la recollida de fruits silvestres, de la caça i de la pesca. Vivien en unes condicions ambientals molt adverses durant els períodes glacials i, a la nostra comarca, la poca abundància de coves, en dificultaria la seva estada.


En els períodes més temperats, la part sud, amb força aiguamolls, tampoc els donaria grans facilitats.


Als Països Catalans, les restes humanes més antigues que s’han trobat són les de l’"Home de Talteüll", a la cova d’Aragó, al Rosselló (França), amb 450.000 anys d’antiguitat.


La mandíbula de Banyoles correspondria a una dona d’edat madura perteneixernt al grup de l’"Homo Sapiens Neandertalensis" de finals del Paleolític mig (uns 40.000 anys aprox.).


Altres troballes d’aquesta època són: el queixal de Mollet I. (a Serinyà), les dents de l’abric de l’Agut (a Capellades), i les restes de la cova del Toll i Teixonera (a Moià).


No sabem quan apareixen els primers pobladors al Vallès Oriental, tot i ser un lloc de pas obligat en les seves migracions. No tenim pràcticament restes del seu utillatge, en contraposició a d’altres comarques veïnes. Pot ser no les hem sabut trobar.


No tenim cap resta del Paleolític inferior quan només a 30 kilòmetres, a La Selva, n'hi ha força. El mateix passa amb el Paleolític mig. No quadra.


Del Paleolític superior hi ha unes peces de sílex ben treballades de la Garriga, Santa Eulàlia de Ronsana i Granollers. Són exemplars molt ben acabats però no s’acompanyen de cap resta humana.


Del Paleolític postglacial, Epipaleolític, tenim el jaciment a l’aire lliure de Can Garriga, a Bigues, del Magdalenià final (aprox. 10.000 anys).



- EL NEOLÍTIC


En acabar les glaciacions, a l’orient mig, es produeix un canvi de cultura trascendental que s'escampa per tota la Mediterrània fins arribar a casa nostra sobre el 5.000-4.500 a. C.


És el període Neolític, el de la pedra nova, pedra polida, superant la pedra tallada que tan magnífics exemplars ens ha deixat.


Però el que defineix el Neolític són molts altres trets: l’home es fa sedentari, inicia la domesticació dels animals i, més endavant, el conreu de la terra, la fabricació de teixits i la ceràmica.

Les nombroses restes que tenim d’aquest període han permès d’establir uns subperíodes, en funció de les característiques més destacades. Així tenim:


  • Un Neolític antic, amb la cultura de les coves i la Ceràmica Cardial (Montserratina), Bauma de l’Espluga (Sant Quirze Safaja), Cova de l’Endalt (Gallifa), Can Gafa (Santa Eulàlia de Ronsana), Cal Metge (Montmeló).
  • Un Neolític mig, cultura dels sepulcres en fossa, Can Rafel del Forn (La Roca), Bóvila d’en Joca (Montornès), Can Cucurny (Montmeló) i el Camí de Can Grau (La Roca).
  • Un Neolótic recent, tipus veracià, per la ceràmica d’aquest nom, d’influència francesa meridional. "Vora camp futbol" (Montmeló), Granja Luque i Can Falgà (Santa Eulàlia de Ronsana), Església del Coll (Llinars).

En el període final del Neolític apareix la cultura megalítica i s’inicia la metal·lúrgica.


La cultura megalítica ve caracteritzada pels enterraments col·lectius, fins ara individuals, i segons dos models diferents. Uns són formats per grans blocs de pedra plantats verticalment i coberts per altres pedres horitzontals; són els DOLMENS (= taules). Situats en llocs elevats i coberts per túmuls tenen formes i dimensions molt diverses: can Planas, La Cabana del Moro i can Gol (La Roca), Pedra Arca (Vilalba Sasserra), Pedra Gentil (Vallgorguina).


D’aquesta cultura Megalítica en formen part també els MENHIRS, grans pedres plantades de significació no ben aclarida: Pedra del Diable (Parets), Pedra de Llinàs (Montmeló), Santa Madrona (El Muntanyà).


L’altre tipus d’enterrament es feia en coves o baumes: Can Nadal (Vilanova del Vallès), Cova de les Madrigueres (Bigues), El Cau de la Mustela (Llinars).


La cultura Megalítica s’acompanya d’una ceràmica molt característica: el vas campaniforme.



- L’EDAT DEL BRONZE


Aquesta època, que tanta importància té en altres indrets a Catalunya difícilment es pot anomenar així al Vallès Oriental. Alguns li neguen el nom d’"edat" i ni tan sols admeten el terme "cultura", deixant-ho en "metal·lúrgia del bronze".


Es basen en la migradesa de les nostres troballes en metall en front de les d’altres llocs, (Almeria, València, …).


La consecució de l’aliatge "coure/estany" dóna lloc a un nou metall, el bronze, més resistent, que en certes contrades és àmpliament usat i dóna nom al període. Altres característiques acompanyants són la "ceràmica amb apèndix de botó" i, ja al final, l’enterrament de les cendres dels seus difunts en gerres ceràmiques que dipositen en petits espais tancats per lloses en forma de caixa: les "cistes". Algunes són cobertes amb túmuls.


La manca d’estany i la pobresa en coure de les nostres terres produeix un període d’estancament.


Les troballes corresponents a aquesta època són molt disseminades. Pot ser les més característiques són les de la Cova de Solanes, vora Sant Feliu de Codines però terme de Caldes de Montbui.



- L’EDAT DEL FERRO


Ve caracteritzada per l’ús d’aquest metall que millora notablement la qualitat del utillatge humà, especialment quan s’assoleix acerar-lo.


Fou introduït pels anomenats pobles indoeuropeus. Uns, procedents del Nord d’Itàlia, s’establiren en la muntanya i després s’escamparen per la península Ibèrica. L’altre grup, procedent de l’Europa Central, s’establí a la plana ja que eren bàsicament agricultors. Sembla que no depassaren el país català.


Un tret característic de tots dos pobles, és també l’enterrament dels seus difunts. Les cendres les dipositaven en urnes ceràmiques i les soterraven en uns camps concrets coneguts ara com a "camps d’urnes".


Eren portadors d’una viva cultura que va despertar els indígenes de l’endarreriment sofert al període del bronze.


Aquests conceptes han estat reafirmats recentment per C. Aranegui "Els Íbers vistos des de la Península Ibérica" si bé, al mateix volum J. Pierre Monetali els neguen, "Els Íbers i els seus contemporanis".


Entre les troballes del Vallès Oriental cal destacar la Tomba del Guerrer Celta (Llinars), i al Vallès Occidental el Camp d’Urnes de can Roqueta (Sabadell).


- ELS FENICIS


La gran expansió dels fenicis primer i del cartaginesos després per tota la mediterrània occidental, establí relacions comercials intenses però, poc duradores amb la nostra terra. També els "etruscos" formaren part d'aquest comerç.


- ELS GRECS


Els grecs, que ja havien fundat Massàlia (Marsella), funden Empúries a la badia de Roses al tombant de l'any 600 a.C., i ràpidament els seus productes s'estenen per tot l'interior gràcies als pobles veïns (Ullastret), que intercanvien per cereals i d'altres productes locals.


- ELS IBERS


Juntament amb el comerç apareixen noves formes de vida i de relació que donaran lloc a la "cultura ibèrica".


Es considera que als inicis d'aquesta cultura es remunten a 750 anys a.C. però, que és a partir del 600 a.C. quan s'estén per tota la costa peninsular del Mediterrani i sud-est de França. Assoliria la seva plenitud entre el 150 i el 200 a.C. per acabar integrant-se a la cultura romana sobre el 50 a.C.


Era un poble agricultor i ramader que vivia al camp, al pla i que, per raons desconegudes, l'abandona i es posa a viure en turons fortificats.


Tot i això, des dels turons continuen el conreu de la plana que no han abandonat del tot i on viuen en petits habitacles dispersos, no gaire lluny dels nuclis poblacionals.


La vida ha sofert un canvi radical. Apareix l'alfabet, el torn ràpid i el forn tancat que permet la fabricació de gran quantitat i varietat de formes ceràmiques.


L'agricultura s'ha enriquit amb la importació de l'olivera. El conreu de la vinya i diversos cereals s'estenen àmpliament. El carro amb llantes de ferro obliga a l'ampliació dels camins que, fins llavors, només eren senders. La ceràmica pintada adquireix gran bellesa: kalatos, pixides, gerros, ...


Tant els grecs com els romans en distingien nombrosos grups. A la Catalunya actual hi havia els ilercavons a Tortosa, els cessetans a Tarragona, els ilergetes a Lleida, els laietans al Barcelonés, Maresme i Vallès, els indigetes a la costa de Girona, ...


Segons el Dr. M. Tarradell "el fenomen iber no va ser fruit de la vinguda d'un poble procedent del nord d'Àfrica, ni tampoc del sud de França, sinó de l'evolució dels pobles del llevant peninsular que estaven vinculats per una mateixa llengua que abastava des del nord d'Andalusia fins al Rosselló. Aquests pobles varen crear un sistema de signes per a representar el seu llenguatge". Té diverses variants i clars contactes amb l'alfabet grec i semític.


Les més antigues notícies de que disposem sobre els mots "Iber" i "Iberia" demostren indeterminació i, fins i tot, confusió inicial. El terme "Iberus" quedà al final per el riu Ebre, mentre que el de "Iberia" es feu extensiu a tota la península.



ELS ROMANS


- LA CONQUESTA


El tens enfrontament que mantenen romans i cartaginesos, després de la primera guerra púnica, es trenca quan aquests ocupen Sagunt (219 a.C.), aliada de Roma i, l'any següent, creuen el riu Ebre, límit imposat a la seva expansió. Volen conquerir Roma.


La marxa per terra del nombrós exèrcit d'Anníbal és difícil, i més encara amb els elefants. Aquí han d'esquivar les tribus ibèriques hostils i han de separar-se de l'itinerari tradicional. Després els cal travessar els Pirineus i els Alps.


Roma reacciona immediatament enviant una forta expedició comandada per Cneu Escípió, per a atacar la reraguarda d'Anníbal d'on provenien les reserves i intendència.


Veient que aquest ja ha depassat "La Rhoine", desembarquen a Empúries el mateix any 218 a.C., des d'on, ràpidament, conquesta tota Catalunya instal·lant-se a Tarragona, on pot desembarcar noves tropes el seu germà Publi Corneli Escipió (217 a.C.). Des d'aquí s'estenen per tot el llevant i sud Peninsular, fins que tots dos són vençuts i morts a Càstulo (Jaén).


Roma envia nous exercits dirigits per Publi Escipió, l'africà, i Claudi Neró que acaben amb la presència púnica a Espanya en conquerir Gades (Cadis), el 206 a.C.


Els indígenes no suporten la dominació romana i es subleven, primer els ilergetes (de Lleida), comandats per Indibil i Mandoni, que són vençuts i crucificats (205 a.C.), i més endavant, la sublevació es generalitza fins l'arribada de M. P. Cató que torna a sotmetre tot el país.


La continuació dels problemes fa que M. P. Cató faci destruir les muralles de tots els poblats ibèrics (195 a.C.). Al final d'aquest segle es produeix la invasió de cimbris i teutons que saquegen el país.


Més endavant comencen les guerres civils entre romans, amb implicació dels indígenes. Primer són les de Sertori (82-72 a.C.) i, a meitat de segle, les de César i Pompeu.


Aquest trobà força partidaris al nostre país, però en ser derrotats els seus llocs-tinents Afrani i Petreu (Ilerda 49 a.C.), varen ser fortament castigats pel Cèsar. En tenim força proves al Vallès.


La pau arribà quan Cèsar venç als fills de Pompeu en la batalla de Munda (Córdoba), el 44 a.C.



- LA ROMANITZACIÓ


Els ibers, posseïdors d'una notable cultura, són sotmesos per un poble militarment molt fort i que a més els supera, pràcticament, en tots el camps. Roma ha desenvolupat un poderós comerç marítim basat en la producció agropecuària i artesanal de tota mena però, també destaca en arquitectura, urbanisme, vies de comunicació, literatura, art, dret, ...


És un nou marc en el que s'han d'integrar, poc a poc, els pobles ocupats que estan sota un rígid govern autoritari a qui han de pagar tributs i els ha confiscat totes les millors terres.


Als legionaris llicenciats, com a premi, els adjudiquen parcel·les de terra d'entre 100 i 120 "jugera" (25-30 hectàrees), que cultiven d'acord amb les noves tècniques pròpies, millorant la producció.


Cadascuna d'aquestes explotacions és el que s'anomenava un "fundus" o una "villae", que en poder d'un itàlic, o més endavant d'un notable indígena, amb la mà d'obra local i de vegades amb cert nombre d'esclaus, produirà uns excedents comercialitzats arreu, si bé en aquesta primera fase predominen les importacions.


El propietari sol residir a la "villae", deixant-la a l'alt imperi per retornar-hi al segle III d.C.


D'aquestes "villae" en tenim nombroses restes, Cal Jardiner (Granollers), Can Martí (Samalús), Can Massot (Montmeló)..... (II i I a.C.). Devien ser propietat dels qui feren costat a Pompeu, ja que sembla foren destruïdes pel foc coincidint amb les guerres entre aquest i César.


Els indígenes, poc a poc, van deixant els turons i baixen al pla on treballen als "fundus" o per compte propi.


La integració s'imposa per necessitat, no per llei. Cal aprendre una nova llengua però també noves formes de producció més rendibles que permetran el desenvolupament econòmic del país, i cal reconèixer que romanització al Vallès fou molt intensa des de la seva conquesta.


La cultura ibèrica es pot donar per acabada en la segona meitat del segle I a.C. Durant aquest segle es funden o es consoliden nombroses ciutats a casa nostra. Tarraco a l'antiga Cesse poblada des del començament de la invasió, es converteix en una gran ciutat, capital de la tarraconense, on residí un temps d'emperador August. Baetulo (Badalona), es consolida amb la Nova Muralla a més de Iluro (Mataró), Iesso (Guissona), i a finals de segle, Barcino (Barcelona) i Granularia (Granollers).


El Vallès Oriental formaria part de l'antiga "Laietana" que integraria el Barcelonès, el Maresme i el Vallès. És possible, però, que la zona Nord tingués un territori propi, "Lauro", famós per la ceca on s'encunyaven monedes amb aquest mot en caràcters ibèrics (sobre el 125 a.C.) trobades a Samalús.


Per altres podria formar part de l'Ausetania, perquè no sabem exactament que delimitava el "Terminus Augustalis" trobat darrerament a Montornès.


El poblament era dispers, centrat a les "Villae" com a nuclis de producció. D'acord amb les restes trobades alguns devien tenir certa importància, com Can Malla (Palou), Can Terrers (La Garriga), Can Massot (Montmeló), Can Masferrer (Montornès), ...


Sembla que només al Granollers actual es va formar un centre poblacional unit que, ja a finals del segle I a.C., assolí una importància capital a la comarca.


Les restes de Can Jaume es poden comparar amb les de Pompeia (Itàlia); demostren una riquesa i per tant un poder, que s'ha basat en l'agricultura i sobretot en el comerç, en el mercat, situat estratègicament sobre tres vies de comunicació.


Aquí es creuarien la famosa "Via Hercúlea" (Roma-Càdis), coneguda després com a "Via Augusta", en el trajecte peninsular, a partir d'aquest emperador, amb la de "Barcino-Ausa" (Barcelona-Vic) i la d'"Iluro-Aquae Calidae" (Mataró-Caldes de Montbui).


Del traçat de les dues últimes i el seu pas per Granollers, sembla no haver-hi dubtes. El problema, per alguns, neix del traçat que es proposa per la Via Augusta al trajecte Llinars-Martorell, per Granollers i Sabadell.


L'itinerari de la Via Gades (Càdis)-Roma, ve descrit en cadascun del vasos trobats a Vicarel·lo (Itàlia), coneguts com a "vasos apollinars", pel nom del santuari on es varen trobar. Porten inscrit el nom de cada lloc on es podia fer parada (hostal, vila, ciutat, ...), i la distància, en milers de passes, entre parada i parada.


Segueixen el traçat de la "Via Augusta" (primer Via Hercúlea), que aprofita les conques dels rius i els llocs més planers, sempre buscant el camí més curt i còmode possible.


No sabem exactament de quina data són, però, gràcies a ells coneixem dos dels llocs situats al Vallès Oriental. Un és "Praetorium", que podria haver estat vora Llinars, figura en tres vasos. L'altre és "Semproniana" que només apareix en el vas número 1, precisament en lloc de "Praetorium". La majoria dels autors l'han situat a Granollers o el seu entorn.


Segons la interpretació tradicional, la Via romana, des de "Seterres" (Hostalric), passaria per "Praetorio" (Llinars), "Semproniana" (Granollers), "Arragone" (Sabadell), per arribar a "Ad Fines" (Martorell).


Els qui proposen aquest trajecte reconeixen la dificultat del trànsit al traçat Granollers-Sabadell. Cal pujar i baixar molts barrancs, quan es pot anar cap a l'Anoia pel pla. És per això que fa més de 40 anys, vàrem proposar un altre itinerari el que, segons creiem, és la via natural marcada per la geografia: la depressió prelitoral, pel riu Mogent avall fins el Besòs, continuant des de Can Prat (Mollet) per la plana del Vallès Occidental i sortir al Llobregat, deixant Sant Cugat a l'esquerra i Sabadell a la dreta. Sense passar per Granollers ni pujar a La Salut (Sabadell). Situant "Semproniana" a l'entorn de Montmeló, les distàncies gravades als "Vasos Apollinars", surten clavades.


En temps d'August és va fer una via col·lateral que sortia a la costa per "Blandae" (Blanes), i per "Iluro" i "Blaetulo" feia cap a Barcelona, per reintegrar-se a la principal un cop al Llobregat.


Fou precisament en aquest nou traçat on es trobà un mil·liar inequívocament augustal, fet que ha induït a donar el nom de VIA AUGUSTA al traçat coster, pel Barcelonès i el Maresma, en detriment del tram interior per la Tordera i el Vallès


Amb el temps, tota la península va quedar coberta per una xarxa de carreteres. No cal dir que al Vallès, com en altres indrets, els diferents poblats i comarques veïnes eren connectats entre ells. Per tant, Granollers i Sabadell també devien estar units directament, com ens diu la nombrosa bibliografia posterior.


Aquestes vies calia tenir-les sempre en bones condicions per poder acudir en celeritat on hi hagués qualsevol problema. Ja a l'any 150 a.C., tota la via principal va ser reparada, i César va poder anar des de Roma a Munda (Córdoba) en 26 dies, per combatre i vèncer als fills de Pompeu (segle I a.C.)


El manteniment seria bo, amb els alts i baixos corresponents, tan com per tenir una sola legió acantonada a la península, la VII, a Lleó, a més de les tropes imperials a Tarraco (segle III).


Vora les vies principals de comunicació, hi havia uns llocs enlairats de vigilància i control. Aquí es conserva la "Torrassa del Moros" (Llinars), i les restes del turó fortificat de "Can Tacó" (Montmeló-Montornès).


Amb August i la "Pax Romana", la integració dels ibers i cultura romana és total. La submissió a Roma no admet esquerdes i si bé la integració no fou forçada, era l'única forma de subsistir i, especialment, de prosperar.


Calia adaptar-se a les noves formes i respectar la dura "Lex Romana".


(P.E.) El desbrossament superficial fet al cim del Turó de Can Tacó, aquest estiu –2003-, dirigit per l’arqueòleg L. Vila, ha permès delimitar l’amplitud de la fortalesa i sembla que ens endarrereix en 20-25 anys la data de la seva construcció.


Si en les properes excavacions es confirma, caldrà replantejar-se les dades sobre els romans a Montmeló.


Montmeló, 15 de setembre del 2003.



Bibliografia consultada
  • Granollers a l'Antiguitat. J. Estrada i Garriga. Edic. Tarafa (1993)
  • Els orígens de Granollers i del Vallès Oriental. A. Arrizabalaga, F. Pardo i J. Sadurni. Edic. Caixa Est. Catalunya. (1984).
  • Granollers, espai i temps. J. Baulíes et ali (2001)
  • L'arqueologia a Catalunya avui. Servei d'Arqueologia del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. 2ª edició. (V-1983)
  • El Terminus Augustalis de Montornès. R. Jarrega, I. Rodà. Lauro. Número 16 (2000)
  • Els Ibers, prínceps d'occident. Centre Cultural. Fundació La Caixa. (1998)
  • Lliçà de Vall. 1.000 anys d'història. N.Carreras et ali. (1999)
  • La Prehistòria de Montmeló a partir de la col·lecció Cantarell. Josep Bosch i Argilagcs. Edicions Museu Montmeló (Gener 2001)
  • Història antiga de Montmeló. Maribel Panosa. Edicions Museu Montmeló. (2002).
  • Prehistòria i Edat antiga. Joan Maluquer de Motes. Volum I de la Història de Catalunya. Pierre Vilar-1987