Imprimir
La resiliència i el potencial de recuperació en les persones grans
Publicada el 09/10/2019

Gijzel, S. M., Whitson, H. E., van de Leemput, I. A., Scheffer, M., van Asselt, D., Rector, J. L., ... & Melis, R. J. (2019). Resilience in Clinical Care: Getting a Grip on the Recovery Potential of Older Adults. Journal of the American Geriatrics Society.


 

El diccionari de l’enciclopèdia Catalana defineix resiliència com: capacitat de l’individu per a afrontar amb èxit una situació desfavorable o de risc, i per a recuperar-se, adaptar-se i desenvolupar-se positivament davant les circumstàncies adverses. 
La resiliència física  és un concepte emergent de l’àmbit de la geriatria,  que s’ha començat a construir a partir de la revisió sistemàtica publicada el 2015 per Whitson i col·laboradors.  Aquesta s’ha convertit en una de les prioritats de recerca del National Institute of Ageing. Us presento un article publicat, a principis de setembre d’aquest any, al JAGS. On aborda, d’una manera conceptual , el concepte dinàmic de resiliència, i com , en el moment actual, encara és un objecte d’estudi poc freqüent. 
La capacitat de recuperació dels adults davant d’un fet estressant es defineix en l’actualitat per tests estàtics de la reserva fisiològica.  La geriatria, que fa una valoració multidisciplinar de la persona  amb la valoració geriàtrica integral; i que valora la fragilitat, habitualment  com la reserva fisiològica en un moment concret, se’n pot beneficiar  aplicant el concepte dinàmic de la resiliència. És a dir, com una persona gran es va recuperant en el temps del fet estressor que li ha causat una alteració de la seva situació basal.  
Els autors proposen dues formes  de fer aquesta valoració dinàmica de la resiliència. La primera amb mesures més repetides  ( ja sigui de la capacitat funcional o de les AVD, o a nivell cognitiu...) de la recuperació després d’una malaltia. Si ho fem així, podrem construir gràficament quina trajectòria segueix el pacient. A més, veurem que no totes les patologies i persones es comporten de manera igual. La recuperació d’una fractura de fèmur en un pacient molt fràgil serà molt mes lenta, comparada amb un pacient amb la mateixa fractura però més robust. I així podríem comparar les diferents situacions. La segona forma que proposen els autors per a estudiar el concepte dinàmic de resiliència, és  lligar els subsistemes psicològics i fisiològics com una xarxa interrelacionada que  ens pot donar coneixement de les interaccions dinàmiques que inclouen la resposta resilient. El document posa com a exemple  el sistema de pressió arterial amb la seva correlació amb el cor, els brarorecpetors, els vasos sanguinis,  el sistema nerviós central.... On un pacient amb major nivell de resilència aguantarà millor al factor estressant ( per exemple un episodi d’hipotensió ortostàtica),  en canvi si aquesta és baixa tots els subsistemes correlacionats patiran dificultat per a recuperar-se. 
L’article fa una petita revisió de les publicacions que han inclòs la capacitat recuperació i resiliència en els últims 5 anys.  Troben un total de 27 articles que valoren  la capacitat de resiliència amb qüestionaris abans i després del estressor. S’estudien estressors com: cirurgia programada, fractura de fèmur,  qualsevol malaltia aguda o situació que requereixi d’hospitalització aguda, càncer o quimioteràpia i inespecífics. Els principals predictors de recuperació que troben són: la situació funcional,  l’estat cognitiu i nutricional,  fragilitat i multimorbilitat, , la força de prensió manual,  i la simptomatologia depressiva. Tres estudis valoraren la mobilitat al hospital, ja sigui amb qüestionaris de mobilitat o  comptatge de passes amb polseres d’activitat o similar.  Aportant molta més informació sobre el curs de la recuperació. 
La possibilitat de conèixer l’habilitat de recuperació de les persones després d’un estressor, ens pot ajudar a donar una atenció més centrada en la persona i les seves necessitats. L’article descriu quins tests podríem utilitzar per predir la en la pràctica clínica;  i quines innovacions podem esperar al respecte. 
El text que us proposo aquesta setmana és molt conceptual. Ens ajudarà a entendre un nou concepte que està agafant força i que vindria a completar la valoració geriàtrica integral i la valoració de la fragilitat en el seu espectre. 
Es tracta d’un article Open Access que podeu descarregar des del web: https://onlinelibrary.wiley.com/doi/full/10.1111/jgs.16149
Dani Colprim
a/e: danicolprim@outlook.com
Twitter: @dani_colprim

El diccionari de l’enciclopèdia Catalana defineix resiliència com: capacitat de l’individu per a afrontar amb èxit una situació desfavorable o de risc, i per a recuperar-se, adaptar-se i desenvolupar-se positivament davant les circumstàncies adverses. 

La resiliència física  és un concepte emergent de l’àmbit de la geriatria,  que s’ha començat a construir a partir de la revisió sistemàtica publicada el 2015 per Whitson i col·laboradors.  Aquesta s’ha convertit en una de les prioritats de recerca del National Institute of Ageing. Us presento un article publicat, a principis de setembre d’aquest any, al JAGS. On aborda, d’una manera conceptual , el concepte dinàmic de resiliència, i com , en el moment actual, encara és un objecte d’estudi poc freqüent. 

La capacitat de recuperació dels adults davant d’un fet estressant es defineix en l’actualitat per tests estàtics de la reserva fisiològica.  La geriatria, que fa una valoració multidisciplinar de la persona  amb la valoració geriàtrica integral; i que valora la fragilitat, habitualment  com la reserva fisiològica en un moment concret, se’n pot beneficiar  aplicant el concepte dinàmic de la resiliència. És a dir, com una persona gran es va recuperant en el temps del fet estressor que li ha causat una alteració de la seva situació basal.  

Els autors proposen dues formes  de fer aquesta valoració dinàmica de la resiliència. La primera amb mesures més repetides  ( ja sigui de la capacitat funcional o de les AVD, o a nivell cognitiu...) de la recuperació després d’una malaltia. Si ho fem així, podrem construir gràficament quina trajectòria segueix el pacient. A més, veurem que no totes les patologies i persones es comporten de manera igual. La recuperació d’una fractura de fèmur en un pacient molt fràgil serà molt mes lenta, comparada amb un pacient amb la mateixa fractura però més robust. I així podríem comparar les diferents situacions. La segona forma que proposen els autors per a estudiar el concepte dinàmic de resiliència, és  lligar els subsistemes psicològics i fisiològics com una xarxa interrelacionada que  ens pot donar coneixement de les interaccions dinàmiques que inclouen la resposta resilient. El document posa com a exemple  el sistema de pressió arterial amb la seva correlació amb el cor, els brarorecpetors, els vasos sanguinis,  el sistema nerviós central.... On un pacient amb major nivell de resilència aguantarà millor al factor estressant ( per exemple un episodi d’hipotensió ortostàtica),  en canvi si aquesta és baixa tots els subsistemes correlacionats patiran dificultat per a recuperar-se.

L’article fa una petita revisió de les publicacions que han inclòs la capacitat recuperació i resiliència en els últims 5 anys.  Troben un total de 27 articles que valoren  la capacitat de resiliència amb qüestionaris abans i després del estressor. S’estudien estressors com: cirurgia programada, fractura de fèmur,  qualsevol malaltia aguda o situació que requereixi d’hospitalització aguda, càncer o quimioteràpia i inespecífics. Els principals predictors de recuperació que troben són: la situació funcional,  l’estat cognitiu i nutricional,  fragilitat i multimorbilitat, , la força de prensió manual,  i la simptomatologia depressiva. Tres estudis valoraren la mobilitat al hospital, ja sigui amb qüestionaris de mobilitat o  comptatge de passes amb polseres d’activitat o similar.  Aportant molta més informació sobre el curs de la recuperació. 

La possibilitat de conèixer l’habilitat de recuperació de les persones després d’un estressor, ens pot ajudar a donar una atenció més centrada en la persona i les seves necessitats. L’article descriu quins tests podríem utilitzar per predir la en la pràctica clínica;  i quines innovacions podem esperar al respecte.

El text que us proposo aquesta setmana és molt conceptual. Ens ajudarà a entendre un nou concepte que està agafant força i que vindria a completar la valoració geriàtrica integral i la valoració de la fragilitat en el seu espectre. 

Es tracta d’un article Open Access que podeu descarregar des del web: https://onlinelibrary.wiley.com/doi/full/10.1111/jgs.16149

 

Dani Colprim

a/e: danicolprim@outlook.com

Twitter: @dani_colprim

 


Etiquetes:  resilencia